QUANT DE TEMPS!!!

Aquell dia, en Miquel, prepararia un dinar extraordinari. La seva dona i les nétes anirien a dinar a casa de la seva germana. De tant en tant ho feien, quedaven i dinaven plegades. Ell havia aprofitat per quedar amb el seu nebot que feia temps que no dinaven junts, es veien quan ell baixava de la Vall d’ Aran on vivia, però sempre tot precipitat.  Últimament no havien tingut ocasió de compartir cap àpat. La temporada que varen treballar aquí en aquell restaurantet que varen muntar a Sant Iscle de Vallalta es veien més sovint i compartien un cafè o un “xupito” i la feien petar. Però d’això ja fa temps. El treball no va reeixir i se’n van tornar als Pirineus. Aprofitaria que avui tot quedava rodó, en Pere havia baixat sol per anar al metge i fins a les set no tenia hora.

Pel desembre s’havien vist però com sempre a cuita corrents. En aquells dies, després del pont de la Puríssima, en Pere estava amoïnat perquè havia de fer un escrit, no sé per qui, ni perquè, sobre una història d’un enemic molt dolent i el devia preocupar perquè fins hi tot n’hi va parlar. Resulta que en aquells dies s’havia posat malalt, havia agafat un refredat important, que li havia derivat en bronquitis i no estava per escrits, però al mateix temps li sabia greu no respondre al compromís que havia adquirit. Realment estava preocupat per no quedar malament, amb no sé quina gent.

En Pere era el més gran dels quatre nebots que tenia, el fill gran del seu germà gran, el que li havia fet de pare. En Miquel, que així era el seu nom, era el més petit dels tres germans i per un moment va recordar que els seus nebots havien estat cinc en lloc de quatre. En Josep havia mort ja feia uns deu anys. Era el germà d’en Pere, tretze mesos més petit que ell.

Amb un moviment de cap, va voler deixar els pensaments i algun que altre record de cantó i dedicar-se a pensar en el menú que faria, volia que dinessin a casa i així podrien parlar amb més intimitat, tenia ganes de parlar amb ell del seu germà Josep.

En Pere era cuiner d’un restaurant de renom a Arties a la Vall d’Aran i en Miquel es volia esmenar per tal de que el noi no el critiqués. Abans, quan dinaven més sovint, és el que passava, i a l’oncle no li feia gaire gràcia. Últimament, però, tothom li deia que el que cuinava estava molt bo.

Ja està!!! Faria una amanida de fruita, amb escarola, tomàquet, ceba tendra, poma, kiwi i fruits secs,  arròs integral, per acompanyar,  pèsols, dels que havia collit a l’hort,  saltejats amb pernil. Llobarro al forn amb patates, cebes, tomàquets i alls tendres ,dels que havia collit el dia abans, normalment no n’hi posava però com eren tendres, tendres, aquesta vegada n’hi posaria. De postres,  maduixes, també de les de l’hort, i bunyolets amb una mistela de la Vall de Xaló que varen portar ara quan, per Setmana Santa,  van estar a La- Vila- Joiosa. El cafè, descafeïnat. El vi havia dit que el portaria ell.

Mentre feia el dinar en Miquel pensava amb com havia passat el temps i la vida. Pensava amb el naixement del seus nebots. Varen néixer quan ell era solter i vivia a la casa pairal amb la seva mare, el seu germà gran i la seva dona. Primer va néixer en Pere i al cap de tretze mesos en Josep. Mentre varen ser petits se’n cuidava l’àvia que havia cedit la parada de verdures i fruites al mercat a la seva jove, la mare dels nens, i el pare treballava al camp, era l’hereu, per tant feia de pagès, els altres dos germans varen aprendre un ofici. En Miquel col·laborava amb la seva mare amb els nens. Els hi escalfava el biberó, els hi  donava el dinar, els hi explicava contes,...Quan van ser més grans els ajudava a fer els deures, els portava a concerts, festivals de música, teatre, ... Diversos estius se’ls havia emportat als Pirineus, a la Vall d’ Aran, al Canigó, a la Vall de Boí,... se’ls enduia a la muntanya en tenda de campanya amb grups de joves...allà, en un entorn totalment natural.

No se sap a partir de què va ser, que en Pere, amb quinze anys, se’n va anar amb un restaurador del poble a Salardú, a aprendre a fer de cuiner. De jovenet ja havia manifestat l’ interès per la cuina i mentre anava a escola, els caps de setmana, anava a ajudar a un restaurant i quan se li va oferir el treball no ho va dubtar, va deixar l’escola i se’n va anar. Des de llavors que la majoria de la seva vida professional l’ havia passat a la Vall d’Aran, s’hi havia casat i hi havia tingut dos fills.

L’altre germà va portar una vida totalment diferent, era més bohemi, més hippy, més corre - món, la seva concepció era “carpe diem”, ell sempre deia, comparant-se amb el seu germà, “jo sóc més grec i tu més romà, jo sóc més de càmping, tu d’hotel, jo...”, i va fer tot el que va poder per portar-ho a la pràctica. Quant el seu oncle se’n va anar a viure a Eivissa, ell al darrera i va viure allà fins que el seu oncle en va marxar. Després va treballar a València, a Menorca, a Paris i allà es va casar amb una francesa. La cosa és que ell també treballava en la restauració, en aquest cas a l’aeroport d’ Orly.

Però no en tenia prou i com sigui que li van oferir una feina a Mèxic, cap allà que se’n va anar, però la seva dona no hi va voler anar. Va poder més el “carpe diem”, i es va divorcià.

A Mèxic el treball no va sortir bé, però ell no va desistir.  Va viatjar per diversos països sud-americans. Sud - Amèrica li va encantar!!! Al final es va quedar a la Península de Yucatán, a prop de Cancún. Va posar una botigueta, d’ aquelles que hi venen de tot, es va comprar una barqueta i sovint anava a pescar, va conèixer una noia i es va tornar a casar. D’aquella època, fins i tot va estar un temps que la família no en sabia res d’ ell fins que no va estar aposentat no va donar senyals de vida. Mentrestant, l’àvia es va morir i no li varen poder dir, no sabien on era. Els pares estaven molt preocupats, però la seva cultura pagesa feia que aguantessin i parlessin poc de la situació. Malgrat les circumstàncies en Miquel pensava que en Pere sabia quelcom del seu germà, no sabia per què, però sempre ho havia sospitat, alguna paraula, algun gest...Tot d’un plegat un dia va trucar!!! I la comunicació es va restablir. No va trigar gaire a venir amb la seva dona a veure la família. Varen ser dies feliços per tothom.  Just aquella època era quan el seu germà vivia i treballava aquí.

Al cap d’ un any es va posar malalt. La família va intentar de portar-lo cap aquí, però  com no va parlar amb ningú fins que el seu estat va ser evident, ja va ser massa tard. Els pares van viatjar urgentment cap allà. Mai havien travessat “el charco”, però cap allà que se’n van anar. Al cap de quinze dies era mort. Havia mort de càncer. “Maleïda malaltia”!!!

Van trucar a la porta, el timbre el va treure del seus pensaments, com si l’hagués despertat. El dinar ja estava fet, la taula parada i en Pere tot somrient entrant per la porta amb la ampolla de vi a la mà. Ben segur que passarien una bona estona i farien un bon dinar, “però no sé si parlarem d’en Josep”. Potser millor aplica la filosofia “carpe diem” i deixem que el temps...

                                                       

                                       SARRÓ DE SOMNIS

VUITS I NOUS I CARTES QUE NO LLIGUEN

Ha arribat el dia que la Lola i en Fidel tornen per tercer any consecutiu a Matalascanyes. L’espera s’ha fet llarga, però gaudiran d’uns dies de descans, distracció i relaxament total.

Amb una exagerada  puntualitat i dues elegants maletes  farcides de roba, una per a la Lola i l’altra per en Fidel, s’apropen al punt de trobada de l’expedició número 0484 d’Imserso que els portarà en un obrir i tancar d’ulls a la urbanització onubense del poble d’Almonte. És una urbanització moderna i costanera amb llargs Kms. de platges, i envoltada de llocs de renom, que, com magnifiques excursions, encolomen a tots aquells que arriben aquí per primera vegada: El Rocío, el Parc Nacional de Doñana, Punta Umbría o fins i tot passejar tot un dia per Sevilla. Activitat comercial que a les agències que els hi proporciona sucosos resultats.

El grup o colla de persones, generalment matrimonis, s’anava engrandint a mida que passava el temps. Alguns ­- pocs - eren vells coneguts, però la major part ni s’havien vist mai ni es coneixien.

Un dels matrimonis que també s’havia allistat a aquesta sortida era el que formaven Jaume Bartrina i la Quimeta, aquella parella que, recordareu fa un temps varen fer un gran ridícul al tanatori, i que no deixaran mai de ser persones amb un tarannà senzill, candoroses i carregades de bona fe.  

A peu dret i sense adonar-se’n van iniciar una petita conversa de presentació, d’intencions o ves a saber. Quan la Lola i en Fidel varen saber que en Jaume i la Quimeta eren de Mataró, la simpatia i l’afecte va anar en augment. –“De Mataró? però si quasi som veïns! Potser serem els únics del Maresme” va etzibar entusiasmada la Lola. - “Ja ho veus Jaume, ens pensàvem que ens trobaríem sols, i només arribar ja fem amics” “Em fa l’efecte que ens avindrem” va fer la Quimeta. Van volar fins a Sevilla, van arribar sense cap contratemps a l’hotel assignat, i van quedar per dinar plegats.

Varen agafar una taula de quatre, i s’explicaren els plans que portaven per passar aquests dies. La Lola i en Fidel no s’apuntarien a gaires excursions - millor dit, a cap.-   “Nosaltres ja hem vingut un parell de vegades aquí i ho tenim tot vist, les excursions són per els nous, els que no coneixen res d’aquesta zona. Tornar a veure el mateix no val la pena. Les nostres intencions són estar-nos aquí sense fer res. Que ens ho facin tot!; fer com els “ricatxos”. Va dir la Lola.

-“Nosaltres en canvi, com que és la primera vegada i, ens agradarà anar a alguna de les sortides que aquesta tarda ens explicaran. Si algun dia a l’hora de dinar no hi som guardeu-nos lloc  per esmorzar i sopar” va dir tímidament en Jaume.

A la tarda, a en Jaume i la Quimeta, amb l’excusa d’un gran descompte quan a més coses s’allistessin, els hi van endossar el paquet sencer.

Arribats de la primera sortida, al Rocío, els Bartrina, que havien comprat set imatges molt originals de la Verge, amb música d’una “Salve Rociera” i un certificat que garantia que havien estat beneïdes pel bisbe el mateix dia de l’aplec i per tant tenien indulgències si eren adquirides en aquell indret, ja van tenir el primer desencís amb els companys de taula. Només asseure’s per sopar, la  Lola els engalta:” Com ha anat el Rocio? Espero que no us haureu deixat enredar  per aquelles dones que venen imatges amb indulgències. Encara hi ha rucs que hi cauen”

Un altre moment difícil  va ser a la tornada del mercat de Sevilla on van comprar regals per la parentela i els amics. Els Bartrina estaven  entusiasmats amb  l’adquisició que havien fet per a la seva néta: Un vestidet d’un teixit especial, amb un estampat multicolor que canviava de tonalitats segons la llum del dia. Una novetat, acabada d’arribar  no saben d’on. “Mira quina cucada”, fa la Quimeta. Al veure-la, a en Fidel se li encenen els ulls. “Mare de Déu, però si aquest estampat és el darrer que vaig fer al taller on treballava. Deixa-me’l veure”  En Jaume, fent-se el pinxo, li diu: “ Pot ser, però aquest és l’original i ja sabem que les coses noves tothom les vol imitar” “Mira l’etiqueta! Americana, xato!” En Fidel es mira la peça, la gira, busca l’etiqueta i diu: “Sí, és veritat, però a sota n’hi ha una altra, a veure que hi diu”. Estira la del damunt i es llegeix: Fabricado por Cooperativa Philsa - Pineda de Mar- Barcelona - España.

-“Noia, ens han enredat” diu en Jaume. “No t’hi capfiquis, respon ella, la tallaré i amb un repunt  amb la màquina de zig-zag no es notarà”.

Tampoc la varen encertar amb el comentari dels immigrats africans. “-Aquests mercats no m’agraden gens. Estan plens de negres carregats de canalla. Abans això no passava. Cadascú a sa terra estaria millor”, va pontificar la Lola.

- “ Nosaltres, diu la Quimeta,  pensem diferent. Com que el noi i la Judith, la jove, no han tingut criatures, ja fa temps van decidir adoptar-ne una, i aconsellats per unes monges d’Argentona van anar a buscar-la al Senegal: l’Aiatshu, una preciositat, eixerida, espavilada, simpàtica i llesta. Aviat parlarà un  català millor que en Pompeu aquell.” 

-“Noia, sempre hi ha excepcions, però ens costa” intentant justificar-se respon ràpid en Fidel.

En Fidel i la Lola començaven a estar una mica tips de la companyia dels Bartrina. Maleïen el moment que se’ls acudí ajuntar-se plegats a taula. Aquell matí, passejant-se per l’hotel sense els de Mataró, descobriren que al costat del menjador habitual n’hi havia un altre més petit que era una pizzeria. Estava pensat pels clients, que sense cap cost addicional volguessin fer un àpat italià, amb l’únic requeriment de reservar la taula unes hores abans. Quina ocasió per sopar sols! S’hi van inscriure reservant una taula  només per a ells dos, i ja s’empescarien alguna excusa per donar als Bartrina.  Quan aquests arribaren per dinar plegats, fent una mica de comèdia, els digueren que aquella nit soparien sols, ja que havien estat invitats a anar a la pizzeria. Amb cara de murri en Jaume respongué -” Em sembla que no! Us volíem donar una sorpresa. Al passar per davant de la pizzeria, aquell cambrer sud-americà, que es diu Esmeraldo, si mal no recordo, ens ha dit – “Sus amigos han reservado mesa para esta noche aquí. Y  ustedes los dejan solitos? He pensat: us sorprendrem, però ara noi t’has avançat. Soparem junts!

Varen dinar amb no gaires alegries i encabat els Bartrina van anar-se’n a fer una volta fins al port com a comiat d’aquests dies. A la tornada, en Jaume veié en Fidel tot sol, assegut en una butaca de la recepció, abatut i preocupat. –“Fidel, que fots amb aquest posat? M’han dit a l’entrada que aquesta tarda hi ha hagut sarau. Diu que un cambrer ha fotut un cop a una “foca” i l’ha enviada vestida  dintre la piscina. Oh!... on és la Lola”?

Amb cara de pomes agres, contesta: ”És a l’habitació a assecar-se i canviar-se de roba. Ah! m’ha dit que vol reposar. No vindrem a la pizzeria. Perdona, vaig a veure-la”.

“Vols dir, Quimeta, que aquest parell  viuen  bé?  Són una mica estrafolaris, no trobes? Sort que aviat els perdrem de vista.  Quina mosca els deu haver picat ara?”

                                       P. de S.

RICARDO DE VILATORRADA

Quan Ricardo de Vilatorrada Maials i Folgaroles va entrar a la oficina d’ atur, el funcionari se’l va mirar de dalt a baix. Amb la seguretat que li donava el seu cognom li va demanar el qüestionari per apuntar les seves dades. Tot allargant-li una sèrie de fulls no es va poder estar de preguntar-li què desitjava i si volia algun tipus d’assessorament. Després de donar una mirada a les preguntes li va respondre que sí, ja que d’aquells papers no n’ havia vist a la seva vida.

Després d’anotar el seu nom, va demanar- li quins estudis o experiència tenia.

La seva pràctica laboral ,- li confessà- no era gaire intensa. Participava o feia d’àrbitre en campionats de golf, o bé organitzava desfilades de moda o mostres de perruqueria dintre d’esdeveniments esportius, però l’ avorriment total el portava a demanar una feina que s’ assemblés a la de la majoria de mortals.

El funcionari parpellejà, tot dient-li que la seva demanda no encaixava en cap dels diferents perfils, per lo que creia que no calia ni oferir-li cap proposta.

Ell insistí, necessitava un canvi i volia fer-lo.

- Com a molt,- li va dir.-tinc un lloc d’aprenent de perruqueria amb un sou irrisori, o peó en les obres del tren del litoral.

- Em va bé això últim, - va respondre ràpid,- no vull saber res de perruqueries ni ornamentacions.

- Tinc un altre problema,- va afegir el funcionari.- amb aquest nom no el puc enviar a cap obra, seria la riota dels seus companys. Jo posaré Ricardo Maials, però em faria dir Cardo Metales.

- Fet. Quan començo ?

El dilluns de la setmana següent, amb un casco groc, pujà al camió que el portà a la seva verdadera primera feina. Els primers dies van ser durs i difícils, però va veure que amb les seves mans, aplanava terraplens i establia contacte amb altres homes, que com ell tenien durícies a les mans, butllofes als peus i ganes d’ arribar a la fi de la jornada. El cansament el feia dormir com una criatura.

Aviat van veure que podia portar un camió o una excavadora. Negre pel sol, fort per l’exercici, va recuperar la força que la seva insulsa i desmaiada existència havia ofegat.

I va conèixer la Matilde o millor, la va reconèixer. El dia que unes pedres van provocar un inici de despreniment i va anar a la infermeria ambulant, es va trobar amb la noia que li havia donar carbassa dos anys abans.

Quan es va presentar.- soc en Cardo Metales,- va esclafir a riure, el va abraçar efusivament i el va citar per aquella mateixa nit a casa seva.

Un nou Ricardo li va fer un gran petó. El que ella li havia negat dos anys enrere.

                                        Constança