Missatge dels profes

Deia un savi que “la vida només es transmet fent l’amor, ja sigui procreant, obrant o resant, i allà on no hi ha amor, només hi ha una caricatura de la vida, avorriment i mort”. En el nostre taller ens hem fet ressò d’aquestes paraules i ens dediquem a això, a fer l’amor. El fan les paraules entre elles, les causes amb els efectes, la forma amb el seu clàssic amant: el contingut; les aparences amb els desitjos més ocults. I el resultat, com acostuma a passar quan es fa l’amor, són uns bonics i petitons fillets: els textos. N’hi ha de més curts i de més llargs, poètics o irònics, tendres i, fins i tot terrorífics. De manera que, quan els llegiu, preneu-vos-ho com si uns pares us ensenyessin la foto de les seves criatures que, per descomptat, són les més boniques del món.

dissabte, 8 de març del 2014

EL SOT DE SANT PERE”

El Sot de Sant Pere era un rodamón que anava de masia en masia cercant un plat calent, un jaç per dormir i, potser, quatre rals d’almoina o una mica de tabac. Duia per nom el del seu lloc d’origen: no era “l’home del Sot de Sant Pere” sinó “el Sot de Sant Pere” així, directament, o almenys d’aquesta manera el coneixien tots els pagesos de l’entorn; suposaven que provenia d’algun paratge, així anomenat, dels topants del Montnegre, però jo mai no he pogut, encara, identificar-ne l’indret. Per als menuts era com si ens anomenessin “l’home del sac”... però ens fascinava.
Arribava a Can Maresma al capvespre, a entrada de fosc... s’asseia a l’escó, vora la llar i feia petar la xerrada amb els masovers mentre sopava un xic: un plat fondo de brou per començar; tot seguit, seques amb cansalada i quatre nous o avellanes per postres; tot acompanyat d’uns bons traguets de vi de la casa... (mai tan ben dit). Era més aviat baix, magre, anava mal afaitat i força malgirbat, com un perdulari; duia sabates molt gastades de tant caminar, camises i pantalons apedaçats, donats pels pagesos que els havien bandejat per vells o estripats. Quants camins i dreceres dels verals del Montnegre no hauria trepitjat aquest vagabund! Quantes històries de masovers, carboners i llenyataires devia conèixer i escampar per totes les masies del seu recorregut!
Però el que més ens neguitejava del seu pas per la masia era la vinguda de la nit. El Sot era un fumador empedreït i en Miquel de Can Quildo, el masover de la caseta del darrere, li requisava el tabac i els llumins abans que se n’anés a dormir a la pallissa. Tothom li recomanava que tingués cura de no encendre cap foc, però qui diu que en una butxaca del fons de la jaqueta o dels pantalons no amagués altres cigarretes i llumins? La nit que el Sot de Sant Pere dormia a la pallissa era una nit intranquil·la per a nosaltres. Dormíem malament, ens despertàvem sovint i enmig del silenci nocturn, només trencat pel crit de l’òliba, ens semblava sentir un espetarrec de flames, el terrabastall d’un incendi a l’altre costat del carreró de les quadres i les pallisses. Sortosament, només eren malsons...
L’endemà ja no el vèiem. De bon matí, a trenc d’alba, s’acomiadava d’en Miquel, recuperava cigarretes i llumins i se n’anava, camins enllà, cap a una altra masia. S’enduia, també, el nostre temor i ens deixava, inesborrable, aquest record.

                             Roc de Vallsanís




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els vostres comentaris ens ajuden i ens animen. Gracies pel teu temps.