ARRÒS BLANC            

Avui que la dona és a dinar amb unes amigues, em faré arròs blanc... quasi sempre que estic sol em faig arròs bullit, ja en sóc un especialista... m’agrada i em posa bé la panxa sol sense pèsols que me l’endolceixen massa, a mi els pèsols m’agraden ofegats o barrejats amb favetes ceba i botifarra negra o pèsols amb sípia... però l’arròs blanc m’agrada sol amb un bon raig d’oli, més que a la cubana. A veure... l’olla amb força aigua un grapat de sal dos allets ben pelats i una fulla de llor de Sant Iscle del llorer del camí de sota la masia... Mira que els de la Diputació van fer una bona pelada dels llorers del camí de Vallgorguina és clar que també van treure totes les bardisses i les acàcies invasores, ara les antigues feixes fan goig convertides en prats però al principi es veia tot molt desmantellat... Centenars de carpetes d’expedients d’arxivadors de propaganda llibres maquinària taules cadires tot escampat per terra a punt de trinxar cremar o llençar... desolació total. Aquest sí que és un bon desmantellament el de l’estudi de Barcelona. Quina pena!... L’aigua ja bull hi tiro l’arròs una taceta ben curulla i un raig d’oli. Deixa’m remenar bé... Quaranta anys de professió de treball de clients diversos... Quina sort vaig tenir de jubilar-me fa cinc anys! Ara la negra li ha tocat al meu soci, haver-ho de desmuntar tot. I la seva filla què  farà? encara no té quaranta anys... i la “secre”? amb cinquanta anys dos anys d’atur i després què?... Haig de tornar a remenar l’arròs... Aquesta punyetera crisi! Mira que n’havíem passat de crisis des que vàrem començar l’any setanta-tres, la de la transició la dels anys vuitanta la post olímpica dels noranta però aquesta... ja es veia a venir ja, tothom deia això un dia petarà però ningú s’imaginava que seria tan llarga i profunda. I tot a causa dels de sempre, corruptes mafiosos egoistes ambiciosos el gran capital financer i els qui es volen enriquir en quatre dies... No serà que no vam tenir també ocasions i propostes de “xanxullos”... Qui els va “parets” a tots plegats!... Em sembla que haig de tenir un bistec descongelat a la nevera... aquí, ja el tinc una mica de sal l’acompanyaré amb quatre tires de carbassó tot a la planxa. “Vinga” que es vagi fent... tomba i tomba... A veure com està l’arròs? ja han passat més de deu minuts m’agrada amb el gra solt que no formi una massa si fos pasta diria que m’agrada “al dente”... ui! que crema ja està bé... l’escumadora i al plat... En aquest món no hi ha justícia tots aquests sapastres voltant pel carrer i els miserables desnonats o a la presó cada dia els rics més rics i els pobres més pobres... això no pot continuar així algun dia petarà tot la gent no ho podrà suportar alguna cosa hauran de fer... Tot al carret i cap al menjador... avui per celebrar que estic sol i tranquil em “fotaré” una cervesa. A veure les notícies de la tele... Vaja! Aquí tenim la “monina” amb els seus “morritos” les dentetes de conill i la carona de no haver trencat mai cap plat predicant-nos la constitució... i el Racoi amb el seu No bemoll major sostingut. Quin panorama!... Cal reconèixer que almenys l’arròs blanc em queda bé. És boníssim!

                                                              Roc de Vallsanís

COSES MEVES       (exercici de pensament)

Noi, sí que triga la Carme!  Hem quedat a les sis  i ja passen més de deu minuts... És un cas! No hi ha manera  que tingui un mínim de puntualitat. Oh! i quan arriba la culpa sempre és d’alguna altra persona. No! És que m’he trobat una “romaguera”!  - ella sempre troba “romagueres”- Però si la romaguera és ella! Sort que  no té per veïna la que tinc jo, la Mª Victòria . Vaja quina altra! amb aquesta pla que en faríem de feina. Cada cop que la trobo a l’escala m’enganxa. El tema estrella són els metges. Els coneix a tots! I quan un li diu una cosa, li falta temps per anar a preguntar-ho a un altre, i ja hi som. Que si un em diu blanc, que si l’altre negre, que no sé on anirem a parar...I si la tallo amb els metges, llavors m’explica vida i miracles de qualsevol persona. Qui no te feina el gat pentina... Si la Carme i la Mª Victòria fossin veïnes, farien vida  al replà de l’escala. 

I aquests parell que pugen? Fan un posat d’avorrits! Vés a saber que deuen fer durant tot el sant dia? No se’ls veu enlloc. I mira que podrien!  Ell s’ha jubilat. Treballant tota la vida tots dos i sense fills! Han d’estar folrats. Ella una pàmfila i una beneita, i ell no ha sirgat gaire, tota la vida a la Caixa, abans hi entrava tothom,  on fins i tot va arribar a ser director de la sucursal de Sant Lleïr, però noi, el dia que va arribar-hi el primer ordinador, va demanar la jubilació anticipada. Es va escagarrinar!  I mira  que podrien passar-s’ho bé, però... ai Senyor! Els que poden no ho fan, i els que  voldrien fer-ho no poden.  Que n’està de mal repartit el món.  Ara que hi penso! haig d’anar a pagar la sortida de l’esplai de la propera setmana. Quin cap el meu! Si me’n descuido en Fidel em mata. A veure si serà com la darrera. Quina sortida més bonica! A Sant no sé què de no sé què. Però quin dinar! Canalons tants com en volguessis i boníssims. I el fricandó?  I encabat més d’una hora de ball. Aquestes si que valen la pena. No com aquella que ens varen portar a L’Escala. Quatre seitons, un calamarset i vinga, a cuita-corrents a veure un cementiri que ja no funciona i que per més bonic que el trobin és igual que tots: trist i avorrit. Quin capsigrany el que va organitzar aquesta sortida! Mira que portar una colla de jubilats i gent gran a passejar per un  cementiri! Té nassos la cosa!  Però entre aquestes sortidetes i algun Imserso, “que me quiten lo bailao.”  Aquest any tornarem a Matalascanyes. Si noi! Serà el tercer any que hi anem, però allà se me’n van  les cabòries. L’hotel no està gens malament, tot el matí a la piscina coberta, a la tarda un bingo i al vespre ball... Uns dies  de saló, uns altres country i de tant en tant... un cantant; I aquells bufets lliures!  Hi ha de tot i et permeten menjar el que vulguis a cor què vols, cor què desitges! Ni sucres ni colesterols “A la vejez, viruelas!”. No havia sortit mai de casa, però ara  veig món.

Oh! ... demà en Fidel ha d’anar a Mataró a l’hospital.  Encara li haig de planxar la camisa bona i preparar tota una “muda”, ja que el deuran fer despullar. Oh, i ara no sé si hi va a fer revisió del Sintrom o de la pròstata?  A veure si penso a dir-li tan bon punt arribi a casa;  però segur que  se’n deu recordar!

Però on s’ha ficat aquesta dona? Passa més d’un quart, i jo aquí perdent el temps miserablement! Ai Senyor! L’Oleguer, el nét gran, tan trempat i bon estudiant. Parla tres llengües, té dues carreres, i per trobar feina em va dir l’altre dia, que se n’haurà d’anar als Estats Units.  Si sabés que és per un cert temps, mira, que hi vagi! Però ja sé el que passa: coneixerà alguna garsa d’allà, en quedarà enfigat i no tornarà. Trobo molt trist que el jovent per poder treballar pateixi aquest desarrelament. Tan català i tan nacionalista... i ves a saber. No!  el meu cas va ser molt diferent. Per començar no vaig anar a petar tant lluny. Fins als disset anys vaig viure a Ridaura, i la padrina em va trobar una feina de minyona,... no! de minyona no! De noia de companyia a casa dels avis  Palop. Els ajudava, els feia la feina de la casa, i tenia tanta llibertat com volia. Gràcies a ells, que em feien anar a Acció Catòlica, vaig conèixer en Fidel, ens vam casar i mai més m’he recordat de Ridaura.  Però els Estats Units? Són figues d’un altre paner! ...Ja he apagat el foc abans de sortir de casa? Sí, sí que he tornat a entrar a la cuina.  Quin ”sofoco”, només hagués faltat!

Puja o no puja?  La Matilde, que  avui en fa setanta, ens deu estar esperant fa estona. Ens ha convidat a unes pastes i una copeta, però si triga gaire més, el que haurem de fer és un pa amb tomàquet amb  llonganissa.  Pobre Matilde, setanta! Com passa el temps. I quina vida que porta. Tot el dia rere els vidres mirant qui passa o qui deixa de passar; cada vespre a missa... per distreure’s? No ho crec, oh! i ella que era una descreguda total. Esclar! Amb la vida que portava de jove... i no tan jove. Mira que va fer enraonar!. Amb el vell de Can Gasol,  i ...amb uns quants més.  Però com que ara ja no hi ha pecats....

Gràcies a Déu que ha arribat. Oh! I amb quina cara de tranquil·litat. Ella ni se n’adona que porta més de mitja hora fent-me esperar. Però sempre ha esta així. Que hi farem!

-“Fa estona que m’esperes?  És que he trobat la teva veïna, la Maria Victòria, i noia, quina paparra!”

                                             P. de S.

VELL PROFESSOR

Una gran quantitat de persones estaven parlant mentre esperaven el començament de l’acte. Amb mirada inquisidora, un parell de “segurates”  es mantenien a banda i banda de la porta, observant atentament als que anaven entrant a l’interior de la gran sala.

El professor Martinell es va aturar, observant amb sorpresa el nom de qui protagonitzava l’ acte que generava  tanta expectació: Ferran Ribes. Sense dubtar, es dirigí a l’ entrada i va passar a l’ interior, prenent seient a les últimes files.  Les vuit o deu primeres tenien un cordó de reserva, i com a bon observador que era va veure que estaven ocupades majoritàriament per homes que rondaven els quaranta i més anys.

Deu minuts més tard entrava el personatge repartint somriures i voltat de seguidors. Van ocupar els seients preparats al frontal d’una taula allargada, aplaudint amb deferència quan ell va ocupar la confortable cadira central. Va començar la presentació amb elogis a  la figura del qui ostentava la presidència de la candidatura i que  en les  imminents  eleccions  portaria el país a superar una crisis de  la que  eren culpables els   ineptes   governants  que fins

ara ...    El professor ja sabia la cantarella i desitjava sentir la veu de l’ alumne al que havia dedicat moltes hores i al qui fins ara mai més havia tornat a veure. La seva relació havia acabat d’una manera abrupta quan, en uns exàmens, va tenir la certesa  que havia obtingut un tracte de favor sortint amb unes notes que de cap manera responien a la seva capacitat ni a la seva disposició pel treball. Per la ingenuïtat d’uns companys, havia ingressat en un incipient partit que va ser el trampolí per una fosca carrera política, i ara el veia cap de cartell en un més que dubtós moviment que aspirava a governar. Martinell va recordar el fosc episodi en el que un company de classe va ser acomiadat de l’ Escola, i sempre va pensar que Ferran Ribes estava al darrera d’ aquell episodi.

Havia començat a parlar amb veu tranquil·la desgranant la situació del moment, i a mida que avançava el parlament, aixecava el to de veu. Segur que havia fet classes d’oratòria. Parlava d’una forma convincent, i aviat ell mateix es va anar entusiasmant. El seu missatge populista inquietava al professor a mida que avançava l’ acte. Va parlar del seu esforç personal, dels seus coneixements a desgrat d’una Escola mediocre i es va proclamar autodidacta, frec a frec amb la gent del poble...

El professor va desconnectar, ja en tenia prou. Va romandre quiet al seu lloc, fins que amb gran sorpresa seva, al acabar el parlament, el candidat, va admetre preguntes. Van passar a recollir-les per escrit tot demanant el nom del qui la feia. Martinell va omplir la papereta. Nom, cognom i pregunta. Expliqui els inicis de la seva carrera. El seu vell professor demana un torn de resposta.

Les preguntes havien arribat a la taula i va veure la cara de sorpresa i de temor que per un moment reflectia la seva cara. Va començar a respondre  les  dues primeres i Martinell atent  a les seves paraules,  no es va adonar del parell de “segurates” que sense dir cap paraula es va trobar a sobre seu. El van aixecar literalment de la butaca i es va trobar agafat per cada braç i conduit a fora de la sala.

Una remor es va sentir des dels seients del seu costat, sorpresos per l’ acció tant ràpida  com inesperada. Avergonyit, en la seva ridícula i violenta situació, encara va sentir l’explicació que es donava des de la taula. –Una persona d’edat avançada i amb les seves facultats mentals pertorbades ha hagut de ser expulsat de la sala. Uns familiars han alertat al servei de seguretat de la seva presencia.

Dipositat al mig del carrer i amb l’alenada d’ aire fresc  es va recuperar lentament. Vergonya, sentit del ridícul, temor, indignació... Va decidir caminar fins el seu domicili. Un futur incert el preocupava.

Immers en els seus pensaments va veure unes figures en la fosca. Ja en el seu barri i  al voltant d’un contenidor, remenaven i buscaven entre les deixalles...  Impotent, va pensar en la xerrameca d’ aquell aprenent de líder i en les seves ridícules propostes.  Va respirar a fons, intentant enlairar les seves cansades espatlles.

Vell professor...  Però demà encara entraria a l’ Aula , miraria cara a cara als seus alumnes i els hi traspassaria  el seu etern afany de lluita.

                                     Constança

LA VILA-JOIOSA: UN POBLE FESTER

Va ser per allà els anys 80, quan vaig conèixer la meva amiga Anna, que vaig sentir a parlar per primera vegada de una festa amb fortes arrels en alguns dels pobles d’ Alacant. La Festa de Moros i Cristians.

Ella és nascuda a La Vila-Joiosa (Alacant) i és allà a on, pel mes de juliol, es celebra aquesta festa. Comença dos dies abans del 25 de Juliol, Sant Jaume, i s’acaba el dia  29 per Santa Marta, patrona de La Vila, amb la processó i el castell de focs artificials. Així és que, la festa dura quasi una setmana.  

La Vila la visito tot sovint però va ser el 1982 quan vaig assistir per primera vegada a la gran festa. Per a mi va ser al·lucinant. El primer dia, fan el que en diuen” l’Entrada de Bandes”. Us imagineu un poble de 25.000 habitants farcit de bandes de música, unes 25, que mentre una entra pel carrer, l’altre ja està sortint. La música no para mai, del matí fins a la matinada, i sempre hi ha gent que l’acompanya cantant, ballant i, això si, amb un got a la mà.

Per mi, una catalana més aviat seriosa i poc feta a les rauxes d’aquest caire, no sabia molt bé com moure-m’hi, però la joventut s’ adapta a tot i allò era molt engrescador, nou i diferent. L’ alegria, la festa i la rauxa alacantina se’m van encomanar ràpidament.

Els grans protagonistes d’ aquestes festes són, sense cap dubte, el reis, el moro i el cristià. I entre ells dos, el cristià, perquè com diu la història, “els cristians van fer fora els moros”. Malgrat tot són 11 companyies de cada una de les bandes. Els cristians i els moros desfilant, ensenyant tot el seu poder, un el dia 25 i els altres el 26. Són 11 companyies per banda acompanyats de les 25 bandes de música, marcant el pas, i el capità o capitana els dirigeix. Ells, agafats de bracet, fan el que se’n diu el ball. El més espectacular i que té més seguidors és el moro. És realment espectacular i molt bonic, encara que a vegades n’ hi ha que ja han celebrat massa la festa, i sort del bracet perquè si no Ai!! mare meva!!. També em va cridat molt l’ atenció que a les “filades d’homes”, n’hi ha que porten un gran puro a la boca.

El pressupost per participar en aquestes festes és aproximadament de 6.000 euros pels reis, 2.000 els capitans i  1.000 per la tropa. Abans i després de les desfilades, la gent és visita de “cuartel” a “cuartel” i allà hi passen tot el dia: mengen, beuen, ballen, …festa molt festa.

A mi la primera vegada em va sorprendre molt el rei cristià que ballava aquell ball moro espectacular, amb molt bon ritme i amb uns salts increïbles. Devia tenir 50 anys!! Increïble!! Es que ho hauríeu de veure.

Després de la vida al “cuartel” (menjar, beure, ballar…), i després de la desfilada,venen les  batalles. La principal és el desembarcament que comença a les cinc del matí: els moros arribant a la Vila per mar, amb vaixells, i els cristians els esperen a la platja amb canons i trabucs; i allà, a més de la lluita cos a cos, els trabucs i els canons fan que els espectadors ens haguem de posar uns taps a les orelles per no acabar amb els timpans avariats. Tot això s’acaba pels vols de les set del matí.

És llavors quan el rei amb tot el seu seguici, puja a dalt de la torre del castell de cartró pedra que ha presidit tots els dies allà al passeig de mar. El seu emissari llegeix el discurs de rendició i les floretes que els moros, segons la tradició, li dediquen a la Vila, que la  veuen tan preciosa i li diuen La Vila-Joiosa. Segons la llegenda, d’aquí ve el seu nom.

El discurs és  llarg, sembla que no s’ acabarà mai, tothom està cansat i amb ganes de marxar a fer la tradicional  xocolatada. La Vila-Joiosa és poble de xocolata. Entre d’ altres, ara mateix la més famosa es la Valor. Per tant, no hi ha cap festa on no hi hagi xocolata.

Tot d’una, el rei comença a fer tentines endavant i endarrere,  apuntalat amb l’ espasa. Els espectadors, que som a baix, asseguts a terra, ens anem donant cops amb els colzes. El sol que ja fa una estona que està sortint se li posa directament a la cara i al cap, el casc de metall deu bullir. El rei, dret allà dalt de la torre, sembla que s’ha adormit. Molta gent que està asseguda s’aixeca i comença a corejar: Eeeeh!!, Ooooh!! i l’ emissari que no para. Perquè no és per criticar, però un pèl llarg sí que ho és, el discurs. I el seguici  no s’ adona compte del que està passant allà dalt perquè tots ja estan…com ho diria… dormint la festa! Amb aquestes, el rei fa un pas endavant i tots nosaltres fem: NO!!! I un del seguici es desperta i l’ agafa just en el moment en que ja ens queia a sobre nostre. Uff!!! -exclamem uns quants- però d’ altres, sobretot el més “festers”,que diuen ells, comencen a riure i a fer cançons sobre el tema amb la música de les festes.

Suposo que, malgrat aquest final, al rei li ha valgut la pena ser-ho i pagar molta de la festa que s’ha fet durant aquests dies.

Malgrat que han passat vint anys no me n’he pogut oblidar mai i somric sempre que hi penso, i en parlem. Tanta majestat per acabar fent el ridícul. Encara que, per a ells, això forma part de la festa. Tot és motiu de festa. Però, que jo sàpiga, no ha tornat a passar.

Si mai teniu ocasió d’ anar a La Vila- Joiosa, aneu-hi per les Festes de Moros i Cristians, però, és clar, és important que us acompanyi algú d’allà, i així passareu de ser espectadors a participants, fins i tot els catalans, que tenim un sentit del ridícul una mica exagerat. En conec uns quants que s’ ho han passat molt bé i que no els importaria repetir.

                                      Sarró de somnis

EL BOTIGUER DE QUEVIURES DE “ELS QUINZE”

Ara farà aproximadament un parell d'anys, en una festa d'aniversari de la filla d'uns amics, una dona  en sentir que algú em cridà Cardús (el meu segon cognom) ve cap a mi i em diu que la seva família tenien una parada al Born de fruites i verdures i tenien un client, molt amable i bona persona, que es deia Cardús, i jo salto amb un crit i dic, “era el meu padrí”. Preguntant si es deia Joaquim em va dir que sí, que tenia una botiga a “Els Quinze”, i que sempre portava espardenyes de pagès. Efectivament, vàrem continuar la conversa i vaig sentir una emoció intensa i ella va dir: “era un persona deliciosa”...

Al carrer Prats i Roqué núm. 43 de Barcelona, zona anomenada “Els Quinze” (1), hi havia una botiga de queviures, farcida de tot i força, on la venda era quasi tota a granel. La van tancar a primers dels noranta del segle passat.

Hi havia un taulell de fusta amb el sobre de marbre blanc amb betes grises i amb un forat amb un dipòsit per a l'oli que amb una palanca pujava el líquid grogós per un cilindre de vidre on tenia marques per a poder-lo mesurar, es mesurava amb petricons (aprox. 1/4 l). Les clientes portaven el càntir d'alumini, que tenia un broc, una nansa i tapa. (Això si que era reciclar.)

Arreu de la botiga hi havien sacs amb llegums: mongetes del ganxet, del carai i del genoll de Crist, llenties, cigrons... L'arròs (potser pel seu color blanc) anava dins uns sacs més polits, de roba de color blanc i amb cosits als costats amb un fistó amb cordills de colors.

Al darrere del taulell hi havia un caixons oberts de fusta amb les pastes de sopa, que posaven dins d'unes paperines de forma un con invertit de paper d'estrassa. Les tenien penjades amb claus de ganxo i ordenades per mides. A l'hora d'omplir tenien els llauradors, una mena de pala acanalada en forma de U i de mànec curt. El pernil es venia per unces (tres unces = 100 g); el cafè, també a granel, es guardava en un llauna; les olives eren dins una gerra i es treien amb un cullerot de fusta amb forats; les escombres eren de palma i mànec de canya. A la botiga s'hi flairaven totes les olors,

des de herbes aromàtiques com la farigola, el romaní i la menta o bé espècies com el pebre, el safrà i els canonets de canyella. La sal, el sucre i la farina de blat i de galeta, les tenia dins uns grans pots de vidre amb tapa de llautó, i els conservo encara ara, a la cuina de casa. La fruita i la verdura l'hi feien molt de goig, amb tant de color i olor, sempre fresca i posada amb molta cura dins uns cabassos de vímet, enamorava de veure.

L'oncle era una persona molt estimada per ser com era, bona persona, afable, bon jan i amb humor, no tenia mai un no per a ningú, “avui, Sr. Joaquim, no em va bé, apunti'm, no passi cuidado...quan cobri ja passaré”. El meu padrí, era un home alt i fort, amable i de mirada neta. En diríem d'ell que mai havia trencat cap plat. Cada matí, pels volts de les sis, amb el seu guardapols i les espardenyes de pagès amb betes negres, prenia un parell de grans cistells i amb el metro anava al Born a buscar fruita i verdures directament a les pageses, per tenir-les del dia.

Quan feia vacances i em deixaven anar a Barcelona a ca l’oncle per a mi era una festa, em deixava posar darrera el taulell i talment com si jugués a vendre, preguntava: “què volia?”.  Aleshores les dones li deien, “ah, Sr. Joaquim, no sabia que tenia una filla...” A vegades, mentre dinàvem o d sopàvem sentíem trucar als vidres e la finestra del menjador i els oncles a l’obrir-la es trobaven alguna veïna que s'havia oblidat de comprar alguna cosa necessària per al dinar o sopar i ells no tenien cap recança per anar a la botiga a buscar el que era menester. Tenien un tracte molt bo amb les clientes. Ens assemblàvem molt físicament: apersonats, el nas llarg, els ulls clars...teníem també una afició comuna, a l'estiu quan venia a passar uns dies a casa anàvem de parella a ballar sardanes a la placeta. Cada any pels Reis m'enviava una nina, les més maques que he tingut mai, sempre obria els paquets dels Reis de Barcelona amb una emoció, que no sé descriure.

L'oncle i la seva dona, la tieta Lola, no tenien fills. Ella era una dona no gaire alta, rossa, una bona pitrera que sempre ensenyava una mica, fins on la moral d'aquells anys permetia. La meva tia al menjador, que no era massa gran, tenia un taller de fer mantellines, abans era indispensable per a entrar en un lloc de culte. Encara a hores d'ara no entenc com en podien sortir tantes d'aquell talleret. Tenia dues noies treballant amb ella i una maquina de cosir.

Entre el menjador i la botiga, a mà esquerra, hi havia el magatzem, que s'havia fet petit, i al davant, o sigui a mà dreta, la cambra de dormir, on hi havien caixes de cartró amb productes de neteja a sota el llit. Vivien apretadets però s'estimaven molt i com la vella dita: “A qui Déu no dona fills el dimoni els dona nebots”, i a fe de Déu que en van tenir, i sempre hi havia un lloc a la taula.

                                                                                                                      Anna Majó i Cardús

                                                                                                                                

 

(1)   “Els Quinze” és una zona entre el passeig Maragall i Horta. Quan hi passaven els tramvies, el bitllet de 15 cèntims s'acabava allà, el revisor cridava “els quinze” i baixaven uns i continuaven els que n'havien pagat 20, fins a la plaça Eivissa.

                                                                                                                                                         

FINESTRALS FLORITS                                                             

Primer s’esbatana alguna cosa, es desabilla i es mostra, i ella, ja té a l’abast els seus finestrals florits.

Entra al seu museu particular i troba penjats els quadres de Les roses d’Henri Fantin-Latour, Dàlies de Paul Cézanne, Les peònies d’Anselm Feuerbach, Jardí amb gira-sols de Gustav Klimt, Rosa i dues peres de Georg Flegel, Gerro amb gladiols de Van Gogh. El vermell disparat i sagnant d’Anish Kapoor. A Venècia, la finestra canviant de James Turrell se li presenta com un bany de cromoteràpia. Mai ha sentit tanta quietud (mai millor dit) dins d’un quadre, quasi com quan de nena l’asseien a la butaca d’escai vermell i blanc, amb el cap dins de l’assecador de la perruqueria, amb la toga tibant a punt. Sentia un gran silenci, però del revés.

La pila de paletes amb colors de pintura a l’oli també se li mostren molt sovint com un finestral florit: els gruixos dels colors plantats a la part superior i al mig les barreges, l’olor de trementina, algun regalim i alguna lletra escrita amb puny infantil feta amb un pinzell de marta, ja vell, que la multiplica: AAAike, JJJoan, MMMaria. Blaus profunds, rojos i carmins violents, verds afinats... Agafa el tub de pintura ocre amb una carícia. Pensa: “L’ocre imprescindible. Si estimes l’or de la llum, estimes l’ocre”.

Quan passeja pel carrer s’acosta als cotxets de les mares joves i, amb el ulls, es remou indiscreta per dintre el jaç fins que troba el cap d’un nadó desconegut que dorm: li sembla una peça ajaguda de marbre de Brancusi. Bella, plàcida, i glaçada com el treball del cisell.

Un passeig pels Encants la transporta a qualsevol mercat del món: el mercat celta de Santiago, ple de velles pageses que venen pomes salvatges a solei, les parades a l’ombra de pedra amb cansalades i caps de porc sencers arrenglerats amb la mirada clavada als turistes. Es gira per si de cas... De nou el bullici. El caràcter dur dels venedors al mercat egipci d’Istanbul: flascons d’essències fetes de vidre fràgil, rassoul i esponges marines. Es llepa el sucre dolç de les puntes dels dits quan tanca la paperina dels cigrons secs.

Tot el que desconeix també se li presenta com un gran finestral florit: un llibre, la corda del violí, un tros de pell que es mostra sota el jersei a l’hora de la migdiada a qualsevol hotel, un somriure inesperat.

També l’oceà per sota.

                                                  Anna Vivancos

PERET                                                                                   

Una claror blanca entrava per la finestra mal ajustada. Dret, darrera uns vidres empolsegats, contemplava immòbil un cel llis, del que queien unes petites volves de neu.

Esgotat del dia llarg, intens, rememorava tot el que havia passat  i s’anava fent càrrec de la nova situació. La primera nit sense la mà cuidadora de la mare, que li passava aquella ampolla de coure d’aigua calenta per treure la gelor dels llençols... Sol, en un poble desconegut en que la neu, quasi inexistent vora mar, feia acte de presència amb la seva bellesa fantasmal i amb la crua realitat del  fred intens de tots els hiverns.

Havia arribat aquell matí amb un nom que sonava familiar per aquell vailet que  havia crescut amb l’amor dels pares. Perico. Ridícul en l’ambient fred i dur d’un taller i una casa en la que seria només l’ aprenent.

Poc després d’arribar al taller per primera vegada, l’amo  li havia ensenyat el local de treball, el foc encès a la fornal i l’ enclusa a on el seu company aprenent mantenia roent una peça de ferro al que li estava donant forma. El soroll i el fum li eren molt familiars. Havia marxat del seu poble per aprendre millor el seu ofici, però els dos cavalls lligats a la porta li donaven a entendre que allà també li tocaria posar ferradures.

Havia vist la casa on menjaria i viuria, ja que estava  sobre el taller, i tant ell com el seu company estaven hostatjats a casa de l’amo. Menjar, dormir i un mínim sou eren els tractes, fins que no dominés més l’ofici. L’ habitació era a les golfes, freda, gelada a l’hivern. Ara l’estava contemplant i pensava com endreçaria les seves escasses pertinences. Peret! El nom li va sortir instantani quan li van demanar el seu nom. No va gosar dir Pere, doncs li va semblar una mica important, però no tenia el regust familiar del nen, al que anomenaven Perico.

Els tres dies següents li van servir per entendre mínimament què podia esperar d’aquell poblet.  Un llarg carrer amb un pont travessant una riera, que normalment no portava aigua però que confluïa en un riu de nom inquietant, Mogent, que havia donat molts ensurts en èpoques de pluges. Tenia  el cabal suficient per deixar que visquessin uns quants peixos que no eren comestibles per ningú. Corria avall, direcció al sud. I a la seva vora, perfectament arrenglerats, hi havia rectangles i quadrícules de camps, amb hortalisses d’un verd esclatant, tot i la proximitat de l’ hivern. Uns altres carrers horitzontals tancaven el mapa del poble, i la carretera, amb absència de  cotxes, acompanyava tota la llargada fins a perdre’s en la planura d’aquella ampla vall.

Voltada de camps i boscos, la presència poderosa del Montseny enviava en els  mesos hivernals el fred que es desprenia  de la neu que mantenia coberta la part més alta del macís. Un poble pagès, silenciós i dur, que treballava els oficis i conreava la terra.

Com que era jove i estava ple d’ esperances i de molta curiositat, es delia per arribar a diumenge. Era el seu únic dia de festa, però seria el moment per conèixer el tarannà de la  gent.

Primer va escriure una llarga carta als seus pares. No els volia amoïnar, però en les seves lletres s’endevinava un regust d’enyorança i una cert desencís.  Després, va anar a missa d’onze. No hi va trobar els cants  als que el seu poble estaven tant acostumats. Cantar formava part de la seva vida i les corals de petits i de grans acompanyaven tots els actes i esdeveniments. 

I va arribar la tarda. Abans d’hora ja voltava per davant de la sala de ball. Li agradava tant ballar, que per fer-ho no es perdia ni una sola tarda de diumenge.

Va entrar així que van obrir la porta i amb el seu company de feina esperà l’arribada del jovent del poble. En Peret, alt, espigat i ple de curiositat, veia entrar grups de nois i de noies enriolats, contents, vestits potser més elegantment que en el seu poblet de mar. Va mirar amb atenció les noies que ara obrien la porta. El cabell negre d’una d’ elles,  la seva pell lleugerament morena i un abric clar que li arribava fins a mitja cama la feien diferent a les seves companyes.

-  Com es  diu ? va preguntar al seu amic. – Montserrat- li digué-, però no te la miris gaire. Els seus pares no deixarien entrar mai a casa seva un pobre xicot com tu-.  

Deixà escapar una rialla i la mirà altra vegada. Era molt maca

                                          Constança