LA VILA-JOIOSA: UN POBLE FESTER

Va ser per allà els anys 80, quan vaig conèixer la meva amiga Anna, que vaig sentir a parlar per primera vegada de una festa amb fortes arrels en alguns dels pobles d’ Alacant. La Festa de Moros i Cristians.

Ella és nascuda a La Vila-Joiosa (Alacant) i és allà a on, pel mes de juliol, es celebra aquesta festa. Comença dos dies abans del 25 de Juliol, Sant Jaume, i s’acaba el dia  29 per Santa Marta, patrona de La Vila, amb la processó i el castell de focs artificials. Així és que, la festa dura quasi una setmana.  

La Vila la visito tot sovint però va ser el 1982 quan vaig assistir per primera vegada a la gran festa. Per a mi va ser al·lucinant. El primer dia, fan el que en diuen” l’Entrada de Bandes”. Us imagineu un poble de 25.000 habitants farcit de bandes de música, unes 25, que mentre una entra pel carrer, l’altre ja està sortint. La música no para mai, del matí fins a la matinada, i sempre hi ha gent que l’acompanya cantant, ballant i, això si, amb un got a la mà.

Per mi, una catalana més aviat seriosa i poc feta a les rauxes d’aquest caire, no sabia molt bé com moure-m’hi, però la joventut s’ adapta a tot i allò era molt engrescador, nou i diferent. L’ alegria, la festa i la rauxa alacantina se’m van encomanar ràpidament.

Els grans protagonistes d’ aquestes festes són, sense cap dubte, el reis, el moro i el cristià. I entre ells dos, el cristià, perquè com diu la història, “els cristians van fer fora els moros”. Malgrat tot són 11 companyies de cada una de les bandes. Els cristians i els moros desfilant, ensenyant tot el seu poder, un el dia 25 i els altres el 26. Són 11 companyies per banda acompanyats de les 25 bandes de música, marcant el pas, i el capità o capitana els dirigeix. Ells, agafats de bracet, fan el que se’n diu el ball. El més espectacular i que té més seguidors és el moro. És realment espectacular i molt bonic, encara que a vegades n’ hi ha que ja han celebrat massa la festa, i sort del bracet perquè si no Ai!! mare meva!!. També em va cridat molt l’ atenció que a les “filades d’homes”, n’hi ha que porten un gran puro a la boca.

El pressupost per participar en aquestes festes és aproximadament de 6.000 euros pels reis, 2.000 els capitans i  1.000 per la tropa. Abans i després de les desfilades, la gent és visita de “cuartel” a “cuartel” i allà hi passen tot el dia: mengen, beuen, ballen, …festa molt festa.

A mi la primera vegada em va sorprendre molt el rei cristià que ballava aquell ball moro espectacular, amb molt bon ritme i amb uns salts increïbles. Devia tenir 50 anys!! Increïble!! Es que ho hauríeu de veure.

Després de la vida al “cuartel” (menjar, beure, ballar…), i després de la desfilada,venen les  batalles. La principal és el desembarcament que comença a les cinc del matí: els moros arribant a la Vila per mar, amb vaixells, i els cristians els esperen a la platja amb canons i trabucs; i allà, a més de la lluita cos a cos, els trabucs i els canons fan que els espectadors ens haguem de posar uns taps a les orelles per no acabar amb els timpans avariats. Tot això s’acaba pels vols de les set del matí.

És llavors quan el rei amb tot el seu seguici, puja a dalt de la torre del castell de cartró pedra que ha presidit tots els dies allà al passeig de mar. El seu emissari llegeix el discurs de rendició i les floretes que els moros, segons la tradició, li dediquen a la Vila, que la  veuen tan preciosa i li diuen La Vila-Joiosa. Segons la llegenda, d’aquí ve el seu nom.

El discurs és  llarg, sembla que no s’ acabarà mai, tothom està cansat i amb ganes de marxar a fer la tradicional  xocolatada. La Vila-Joiosa és poble de xocolata. Entre d’ altres, ara mateix la més famosa es la Valor. Per tant, no hi ha cap festa on no hi hagi xocolata.

Tot d’una, el rei comença a fer tentines endavant i endarrere,  apuntalat amb l’ espasa. Els espectadors, que som a baix, asseguts a terra, ens anem donant cops amb els colzes. El sol que ja fa una estona que està sortint se li posa directament a la cara i al cap, el casc de metall deu bullir. El rei, dret allà dalt de la torre, sembla que s’ha adormit. Molta gent que està asseguda s’aixeca i comença a corejar: Eeeeh!!, Ooooh!! i l’ emissari que no para. Perquè no és per criticar, però un pèl llarg sí que ho és, el discurs. I el seguici  no s’ adona compte del que està passant allà dalt perquè tots ja estan…com ho diria… dormint la festa! Amb aquestes, el rei fa un pas endavant i tots nosaltres fem: NO!!! I un del seguici es desperta i l’ agafa just en el moment en que ja ens queia a sobre nostre. Uff!!! -exclamem uns quants- però d’ altres, sobretot el més “festers”,que diuen ells, comencen a riure i a fer cançons sobre el tema amb la música de les festes.

Suposo que, malgrat aquest final, al rei li ha valgut la pena ser-ho i pagar molta de la festa que s’ha fet durant aquests dies.

Malgrat que han passat vint anys no me n’he pogut oblidar mai i somric sempre que hi penso, i en parlem. Tanta majestat per acabar fent el ridícul. Encara que, per a ells, això forma part de la festa. Tot és motiu de festa. Però, que jo sàpiga, no ha tornat a passar.

Si mai teniu ocasió d’ anar a La Vila- Joiosa, aneu-hi per les Festes de Moros i Cristians, però, és clar, és important que us acompanyi algú d’allà, i així passareu de ser espectadors a participants, fins i tot els catalans, que tenim un sentit del ridícul una mica exagerat. En conec uns quants que s’ ho han passat molt bé i que no els importaria repetir.

                                      Sarró de somnis