Missatge dels profes

Deia un savi que “la vida només es transmet fent l’amor, ja sigui procreant, obrant o resant, i allà on no hi ha amor, només hi ha una caricatura de la vida, avorriment i mort”. En el nostre taller ens hem fet ressò d’aquestes paraules i ens dediquem a això, a fer l’amor. El fan les paraules entre elles, les causes amb els efectes, la forma amb el seu clàssic amant: el contingut; les aparences amb els desitjos més ocults. I el resultat, com acostuma a passar quan es fa l’amor, són uns bonics i petitons fillets: els textos. N’hi ha de més curts i de més llargs, poètics o irònics, tendres i, fins i tot terrorífics. De manera que, quan els llegiu, preneu-vos-ho com si uns pares us ensenyessin la foto de les seves criatures que, per descomptat, són les més boniques del món.

diumenge, 15 de juny del 2014

VUITS I NOUS I CARTES QUE NO LLIGUEN

Ha arribat el dia que la Lola i en Fidel tornen per tercer any consecutiu a Matalascanyes. L’espera s’ha fet llarga, però gaudiran d’uns dies de descans, distracció i relaxament total.
Amb una exagerada  puntualitat i dues elegants maletes  farcides de roba, una per a la Lola i l’altra per en Fidel, s’apropen al punt de trobada de l’expedició número 0484 d’Imserso que els portarà en un obrir i tancar d’ulls a la urbanització onubense del poble d’Almonte. És una urbanització moderna i costanera amb llargs Kms. de platges, i envoltada de llocs de renom, que, com magnifiques excursions, encolomen a tots aquells que arriben aquí per primera vegada: El Rocío, el Parc Nacional de Doñana, Punta Umbría o fins i tot passejar tot un dia per Sevilla. Activitat comercial que a les agències que els hi proporciona sucosos resultats.

El grup o colla de persones, generalment matrimonis, s’anava engrandint a mida que passava el temps. Alguns ­- pocs - eren vells coneguts, però la major part ni s’havien vist mai ni es coneixien.

Un dels matrimonis que també s’havia allistat a aquesta sortida era el que formaven Jaume Bartrina i la Quimeta, aquella parella que, recordareu fa un temps varen fer un gran ridícul al tanatori, i que no deixaran mai de ser persones amb un tarannà senzill, candoroses i carregades de bona fe.  

A peu dret i sense adonar-se’n van iniciar una petita conversa de presentació, d’intencions o ves a saber. Quan la Lola i en Fidel varen saber que en Jaume i la Quimeta eren de Mataró, la simpatia i l’afecte va anar en augment. –“De Mataró? però si quasi som veïns! Potser serem els únics del Maresme” va etzibar entusiasmada la Lola. - “Ja ho veus Jaume, ens pensàvem que ens trobaríem sols, i només arribar ja fem amics” “Em fa l’efecte que ens avindrem” va fer la Quimeta. Van volar fins a Sevilla, van arribar sense cap contratemps a l’hotel assignat, i van quedar per dinar plegats.

Varen agafar una taula de quatre, i s’explicaren els plans que portaven per passar aquests dies. La Lola i en Fidel no s’apuntarien a gaires excursions - millor dit, a cap.-   “Nosaltres ja hem vingut un parell de vegades aquí i ho tenim tot vist, les excursions són per els nous, els que no coneixen res d’aquesta zona. Tornar a veure el mateix no val la pena. Les nostres intencions són estar-nos aquí sense fer res. Que ens ho facin tot!; fer com els “ricatxos”. Va dir la Lola.

-“Nosaltres en canvi, com que és la primera vegada i, ens agradarà anar a alguna de les sortides que aquesta tarda ens explicaran. Si algun dia a l’hora de dinar no hi som guardeu-nos lloc  per esmorzar i sopar” va dir tímidament en Jaume.

A la tarda, a en Jaume i la Quimeta, amb l’excusa d’un gran descompte quan a més coses s’allistessin, els hi van endossar el paquet sencer.

Arribats de la primera sortida, al Rocío, els Bartrina, que havien comprat set imatges molt originals de la Verge, amb música d’una “Salve Rociera” i un certificat que garantia que havien estat beneïdes pel bisbe el mateix dia de l’aplec i per tant tenien indulgències si eren adquirides en aquell indret, ja van tenir el primer desencís amb els companys de taula. Només asseure’s per sopar, la  Lola els engalta:” Com ha anat el Rocio? Espero que no us haureu deixat enredar  per aquelles dones que venen imatges amb indulgències. Encara hi ha rucs que hi cauen”

Un altre moment difícil  va ser a la tornada del mercat de Sevilla on van comprar regals per la parentela i els amics. Els Bartrina estaven  entusiasmats amb  l’adquisició que havien fet per a la seva néta: Un vestidet d’un teixit especial, amb un estampat multicolor que canviava de tonalitats segons la llum del dia. Una novetat, acabada d’arribar  no saben d’on. “Mira quina cucada”, fa la Quimeta. Al veure-la, a en Fidel se li encenen els ulls. “Mare de Déu, però si aquest estampat és el darrer que vaig fer al taller on treballava. Deixa-me’l veure”  En Jaume, fent-se el pinxo, li diu: “ Pot ser, però aquest és l’original i ja sabem que les coses noves tothom les vol imitar” “Mira l’etiqueta! Americana, xato!” En Fidel es mira la peça, la gira, busca l’etiqueta i diu: “Sí, és veritat, però a sota n’hi ha una altra, a veure que hi diu”. Estira la del damunt i es llegeix: Fabricado por Cooperativa Philsa - Pineda de Mar- Barcelona - España.
-“Noia, ens han enredat” diu en Jaume. “No t’hi capfiquis, respon ella, la tallaré i amb un repunt  amb la màquina de zig-zag no es notarà”.

Tampoc la varen encertar amb el comentari dels immigrats africans. “-Aquests mercats no m’agraden gens. Estan plens de negres carregats de canalla. Abans això no passava. Cadascú a sa terra estaria millor”, va pontificar la Lola.
- “ Nosaltres, diu la Quimeta,  pensem diferent. Com que el noi i la Judith, la jove, no han tingut criatures, ja fa temps van decidir adoptar-ne una, i aconsellats per unes monges d’Argentona van anar a buscar-la al Senegal: l’Aiatshu, una preciositat, eixerida, espavilada, simpàtica i llesta. Aviat parlarà un  català millor que en Pompeu aquell.” 
-“Noia, sempre hi ha excepcions, però ens costa” intentant justificar-se respon ràpid en Fidel.

En Fidel i la Lola començaven a estar una mica tips de la companyia dels Bartrina. Maleïen el moment que se’ls acudí ajuntar-se plegats a taula. Aquell matí, passejant-se per l’hotel sense els de Mataró, descobriren que al costat del menjador habitual n’hi havia un altre més petit que era una pizzeria. Estava pensat pels clients, que sense cap cost addicional volguessin fer un àpat italià, amb l’únic requeriment de reservar la taula unes hores abans. Quina ocasió per sopar sols! S’hi van inscriure reservant una taula  només per a ells dos, i ja s’empescarien alguna excusa per donar als Bartrina.  Quan aquests arribaren per dinar plegats, fent una mica de comèdia, els digueren que aquella nit soparien sols, ja que havien estat invitats a anar a la pizzeria. Amb cara de murri en Jaume respongué -” Em sembla que no! Us volíem donar una sorpresa. Al passar per davant de la pizzeria, aquell cambrer sud-americà, que es diu Esmeraldo, si mal no recordo, ens ha dit – “Sus amigos han reservado mesa para esta noche aquí. Y  ustedes los dejan solitos? He pensat: us sorprendrem, però ara noi t’has avançat. Soparem junts!

Varen dinar amb no gaires alegries i encabat els Bartrina van anar-se’n a fer una volta fins al port com a comiat d’aquests dies. A la tornada, en Jaume veié en Fidel tot sol, assegut en una butaca de la recepció, abatut i preocupat. –“Fidel, que fots amb aquest posat? M’han dit a l’entrada que aquesta tarda hi ha hagut sarau. Diu que un cambrer ha fotut un cop a una “foca” i l’ha enviada vestida  dintre la piscina. Oh!... on és la Lola”?

Amb cara de pomes agres, contesta: ”És a l’habitació a assecar-se i canviar-se de roba. Ah! m’ha dit que vol reposar. No vindrem a la pizzeria. Perdona, vaig a veure-la”.

“Vols dir, Quimeta, que aquest parell  viuen  bé?  Són una mica estrafolaris, no trobes? Sort que aviat els perdrem de vista.  Quina mosca els deu haver picat ara?”

                                       P. de S.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els vostres comentaris ens ajuden i ens animen. Gracies pel teu temps.